Foto del Faro de n'Ensiola ubicado en Cabrera | Foto del Far de n'Ensiola situat a Cabrera| Photography of the n'Ensiola lighthouse located in Cabrera
Faros

BUSCADOR

Pots fer servir el desplegable de l'esquerra per accedir directament als continguts de qualsevol far.

Si ho prefereixes pots fer servir el cercador per accedir al contingut per paraules clau .

Els combustibles i l’evolució tecnològica

OLI D’OLIVA

Tot i que en l’antiguitat s’il•luminessin els fars mitjançant fogueres de llenya o carbó, el far de Portopí mateix ja en el segle XIV tenia a la part superior de la torre una llanterna amb vidres i muntants de fusta per a protegir una llum produïda per dotze animetes d’oli (augmentades a dèsset el s. XV). De la mateixa manera, els fars espanyols construïts a mitjan segle XIX van utilitzar oli d’oliva, ja que era una matèria primera abundant al país. En altres llocs ho van fer mitjançant oli de llavors de colza (França) o oli de catxalot (Anglaterra).

Durant anys l’oli es va transportar a molts dels fars en embarcacions, fins i tot a aquells com Cap Blanc o Cap Salines, que no estaven en illots. Posteriorment, aquesta manera de subministrament va quedar relegada només als fars més aïllats.

PARAFINA D’ESCÒCIA

A les Balears els canvis en l’ús del combustible arribaven amb un poc de retard respecte del nord d’Espanya. Així, el pas de l’oli d’oliva a la parafina d’Escòcia es va fer al final del 1883, mentre que a Cabo Mayor (Santander) ja s’havia implantat el 1877. Tot i que pugui semblar contradictori, l’ús d’aquest material importat abaratia el cost en l’enllumenat marítim en un 30%, ja que hi havia menys consum.

Els problemes originals consistents en freqüents explosions dels llums i l’emissió de mala olor, ocasionats ambdós per una combustió un tant defectuosa, van quedar completament esmenats gràcies a l’ús dels encenedors Doty, anomenats així en honor del seu inventor, un capità de navili nord-americà, qui els havia ideat el 1868.

488__x_esquema-descubrimientos_cat

PETROLI

El 1901 s’introdueix el petroli en la majoria dels fars de l’arxipèlag i com a conseqüència s’implanten a poc a pocs els llums d’incandescència, que ja no utilitzaven metxes sinó capçons de seda empalustrats amb col•lodió (nitrocel•lulosa que millorava les prestacions del capçó).

El sistema més emprat als fars de les Balears va ser el de la casa anglesa Chance Brothers, de Birmingham. Aquests llums es classificaven segons el diàmetre del capçó emprat en tres categories: de 85 mm, 55 mm i 35 mm.

El primer a utilitzar-les va ser el far de Llebeig, el 1910. Aquest sistema d’enllumenat utilitzava dos dipòsits, un per al petroli i l’altre amb aire a una determinada pressió per a impulsar el combustible fins al llum. El consum era molt superior al necessitat pels cremadors amb metxes, però l’abast aconseguit era també superior.

2-valvulasolar_acetileno

GAS ACETILÈ

El 1912 l’inventor suec Gustav Dalen va guanyar el premi Nobel de Física “per la combinació entre reguladors automàtics iacumuladors de gas que podien ser emprats en la il•luminació de fars i boies nàutiques”. Gràcies a aquests nous dispositius va començar l’automatisme dels senyals marítims i, com a conseqüència d’això, els torrers i les famílies que es veien obligats a viure en petits illots amb un aïllament extrem, van poder abandonar progressivament aquestes destinacions per ocupar places amb millors condicions de vida.

Dalen va crear la casa AGA, que va prendre el relleu a les franceses Sautter, Lepaute o BBT (Barbier, Benard & Turenne) en el subministrament de sistemes opticogiratoris per a l’enllumenat marítim. A partir d’aquest moment, l’automatització en l’encesa i apagada dels fars va constituir un dels objectius prioritaris de les administracions encarregades. La peça clau per a aconseguir aquesta automatització va ser la vàlvula solar.

Els primers senyals marítimes automàtiques amb gas acetilè de l’arxipèlag van ser les del Dau Gross d’Eivissa, y les boies del port de Maó  el 1917. A les Balears els últims sistemes d’enllumenat amb aquest sistema van ser retirats el 1995.

ELECTRICITAT

Després que el 1888 s’inaugurés el primer far elèctric espanyol, concretament el de Cabo Villano (Galícia), aquesta font d’energia va anar ocupant progressivament major rellevància en els senyals marítims.

A les nostres illes, els primers fars elèctrics van ser els del Botafoc, al Port d’Eivissa, del Cap Gros i de la Creu, al Port de Soller, Ciutadella y Maó a Menorca, així com Portopí i La Riba al Port de Palma, tots ells electrificats el 1918.

A partir d’aquesta data, prompte o tard tots els senyals marítims han adoptat d’una manera o d’una altra l’ús de l’electricitat. Les novetats sorgides amb l’electrificació dels fars van consistir, al començament, en la implantació de llums elèctrics de filaments, automatismes per al canvi de llums, grups electrògens com a subministrament alternatiu d’energia i rellotges orbitals per a l’encesa i apagada automàtica del far. Però una gran quantitat de senyals van fer el pas directe de l’acetilè a la tecnologia fotovoltaica, amb la utilització de panells solars com a generadors d’energia elèctrica.

TELECONTROL

Ja al final dels vuitanta, i sobretot en la dècada dels 90, l’electricitat va donar pas a l’electrònica, i aquesta, finalment, a la informàtica. És així com en el que portem de segle XXI, els senyals marítims més rellevants controlats per l’Autoritat Portuària de les Balears, han passat a estar integrades en la xarxa de senyals vigilats sota control remot.

Amb aquest sistema els fars poden estar sota vigilància contínua a través de sistemes informàtics que estableixen una comunicación amb el centre de telecontrol mitjançant ràdio-mòdem, telefonía mòbil o telefonia convencional. A més, aquesta tecnologia permet enviar telecomandaments al far per donar-li ordres d’encesa, apagada, revisió del sistema… etc.

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.